Lucia obrint-se pas. ( Un retrat de la meua generació el dia que naix la filla del meu company d'institut Carles Marín)

Has nascut un Nou d’Octubre. I el temps finalment ha canviat, es sent el soroll del Mercat de Russafa, el tresor d’unes monedes al fons de la butxaca “et convide a un cafè que encara és prompte” i una abella creua els llocs del mercat i busca cabussar-se en una flor de color groc...Has nascut un Nou d’Octubre i a l’acte del matí un grup d’extrema dreta interromp bruscament als diputats de Compromís. Mentre tu vens al món, banderes quatreibarrades, escoltades per policies, plenen la Plaça Sant Agustí. L’any que arribes al món, s’agiten als carrers de Barcelona els somnis d’independència, i una barca farcida d’inmigrants naufraga a uns metres de la costa italiana de Lampedusa, molts moren, no tenen terra, no tenen nom, i quan alguns parlen de tragèdia altres parlen d’assasinat. L’ultradreta puja en tota Europa i l’ultraesquerra boicoteja les assemblees d’estudiants a la Universitat de València on d’ací uns anys caminaràs segura amb una carpeta entre les mans i un canut que et faja ensomniar un món sense horaris. Has nascut un Nou d’Octubre mentre el xiquet de la veïna es fa cada día més gran i els jubilats del bar juguen per pur avorriment l’enèsima partida de dominó en les terrasses de les grans avingudes. Telediaris i tribunals s’esgoten en casos de corrupció, però a la xica que ven roba de segona mà fa temps que només li importa estalviar diners per comprar-se un bitllet , només d’anada, a un destí exòtic e impronunciable, els xiquets d’institut estudien angles al mateix temps que el Parlament aprova la llei més repressiva de la història de l’educació.

 El món s’enfonsa, i la vida viu. Has vingut obrin-te pas entre prediccions agoreres i columnistes casposos, com una certesa noeta que colpeja les recetes i que recorda la veritat que palpita més enllà de paraules, més enllà dels deutes, tasses d’atur i primes de risc. Lucia, un dia recordaràs que tot ja ha estat a punt d’esclatar alguna vegada. I qui sap? Algú et parlarà de la generació dels teus pares. Dels seus somnis d’institut, de com era la ciutat on van créixer les preguntes. 

Les nits interminables al barri del Carme on els crits de les cançons d’ Extremoduro arribaven fins a al clarejar i et preguntaràs si tu mai podràs ser així de lliure. Però enrecordat de no jutjar les coses massa depressa, hi ha certs estats de l’ànima que només es poden valorar amb el temps i la distància. Et parlaran de ton pare, de tots nosaltres, de les coses que pensàvem de la vida, et diran que érem  la classe més cridanera del passadís,  i aprendràs el plaer que dona  pronunciar certes paraules en valencià, et contaran totes eixes coses que s’aprenen  en les hores que et perds de classe i que guanyes a la cafeteria. Et parlaran de les retallades, de quan es va quedar l’institut sense llum i ens vam manifestar davant de Consellería, de quan ton pare es va trobar un bater en un contenidor i se’l va ficar per damunt per demostrar en quin estat es trobava l’ensenyança pública i “Pim pam pum el Lluis Vives sense llum”, vam eixir en tots els periòdics locals. I et parlaran de la vida de després, de les universitats i els exilis, de l’atur, la crisi i  de totes eixes coses a les que ens hem tingut que adaptar tot i continuar sent els mateixos, tot i continuar permitint-nos l’excés, la rebel·lía,  comprar-nos una botella de ginebra cada nova retrobada i esclatar en amplies riallades per celebrar els records passats i presents d’aquella colla d’adolescents de la línia en valencià que estaven perduts i trobats, exaltats i malaltissos. 

Sabràs totes eixes coses, i aleshores, tot, inclús les batalles perdudes hauran tingut un sentit. Lucia,  recorda la normalitat només és una excusa. He tornat a esternudar, hauria d’haver agafat una jaqueta, i un milió de bicicletes creuen de dalt a baix la ciutat al mateix temps que el cel es fica taronja “replega la roba que pot ploure” “t’he cridat tres voltes, qué fas?” i un missatge de text que arriba amb retràs et pot donar la vida, recorda, la normalitat és mentirà. Mentre puja la tassa de pobresa i baixa la intenció de vot, els teus ulls veuen llums que encara no comprenen i el món es desfà en el cor com un cotó. Lucia Marín, un Nou d’Octubre has vingut al món per a quedar-te. Benvinguda, passa, passa, la casa meua es casa teua si es que hi ha...cases d’algú...

Pau Alabajos: Una amable, una trista
una petita patria.